El poble de Vilamarí és situat a la serra que separa el Farga i el Sinyana. Dista uns 23 km de Girona i la seva altitud sobre el nivell del mar és de 130 m. Té 88 hab.; en canvi, el 1975 en tenia 129, i el 1888 en tenia 269 repartits en 69 cases. Abans pertanyia al comtat de Villa, que entre els antics era unitat d’explotació agrícola, i del nom romà Marinus, la qual cosa permet sospitar de l’existència de població des d’un temps molt antic. El primer document que conté el nom de Vilamarí és de l’any 1128 i es troba a l’arxiu de la catedral de Girona.
ESGLÉSIA
Façana. La primitiva església era romànica, dels segles XII-XIII. La seva porta va ser tapiada l’any 1787 i actualment gairebé és tapada per nínxols. El brancal visible d’aquesta porta i la continuació del mur romànic es recolzen sobre una paret les pedres de la qual, segons l’arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, podrien ser indici de l’existència d’una església anterior, preromànica. En aquest floc, per tant – si els esmentats indicis es confirmessin- haurien existit successivament tres esglésies: La primera preromànica (s. IX-X), la segona, romànica (s. XII-XIII), i l’actual (s. XVII-XVIII). A les dues últimes pujava per les escales actuals, especialment pel tram del costat dret, les pedres del qual estan molt gastades. La de la banda esquerra segurament que es va construir amb motiu de l’edificació de l’última església. Recentment, l’any 1992, es va restaurar allargant-la i fent més amples els escalons. El temple romànic és esmentat en un document del 30 de setembre de 1269. En bastir l’edifici actual es van aprofitar murs de l’antiga església, que ara són visibles en una part de les façanes occidental i meridional de la nova construcció. Igualment, és romànica bona part de la base del campanar fins a una alçada notable. El carreu romànic es caracteritza per filades de mida mitjana i gran, ben escairats i polits, disposats en perfecta regularitat. En el sector de l’antic frontis romànic resta un vestigi del finestral que s’hi obria, al centre, trencat per la construcció de les obertures neoclàssiques. L’any 1688 es va elevar el teulat de l’absis i es va ampliar l’església. És curiós contemplar els motius ornamentals gravats en els rajols que formen el ràfec del teulat dels vessants de migdia i ponent. Són molt variats: van de les simples ratlles fins a dibuixos que recorden figures al·legòriques que fan referència al dimoni corn enemic de la nostra salvació. Durant la revolució marxista de 1936-39 va ser convertida en magatzem.
Absis i campanar. El campanar és una torre romànica, sobrepujada segurament l’any 1688, al mateix temps que es va elevar el teulat de l’absis. L’estructura romànica ateny les dues terceres parts, aproximadament, de l’alçària de la torre i inclou un pis alt d’obertures. Al damunt hi fou afegit un altre pis, als segles XVII o XVIII, també amb arcades a cada costat, coronat per una coberta de piràmide a quatre vents. L’aparell romànic és similar al que presenten les restes de la nau de l’església, de la qual el campanar seria coetani o bé de datació molt apropada. Hi ha tres campanes: una petita, procedent de l’ermita de Sant Pere de Juigues, de 33 centímetres de diàmetre de boca i col·locada l’any 1939, poc després d’haver-se acabat la guerra, i dues grosses de 72 i 86 centímetres de diàmetre respectivament, penjades el 15 d’agost de 1940, festa de l’Assumpció, patrona de la parròquia.
Interior. L’interior és agradable i alegre. El presideix la imatge de Santa Maria Assumpta, patrona de la parròquia. A la primitiva església romànica s’hi entrava per una porta lateral, que està tapiada. L’església va ser reconstruïda a la darreria del segle XVII, es va engrandir fent el presbiteri i l’absis a continuació de l’antic i les capelles d’entrant a l’esquerra juntament amb el cor. Va ser beneïda el 1689. Al segle XVIII s’hi feren reformes, el 1762 es construí la sagristia actual i el 1787 es va fer la façana modificant el mur de ponent de la primitiva església romànica. Va ser enrajolada per iniciativa i prestació personal dels fidels l’any 1977, essent rector mossèn Joan Serra. L’any anterior, també amb la prestació personal dels fidels, es va portlandar el cementiri.
LA RECTORIA
La rectoria és de la mateixa època que l’església, A la llinda de la porta i d’una finestra hi ha la inscripció: “RT. PERE GOU 1761”.
CAN VILERT DE PLAÇA
És dintre el casc del poble. S’hi conserven finestres gòtiques amb emblemes d’aspecte heràldic. Sembla anterior al segle XIV.
CAN RIURO
Mentre els senyors de Vilamarí eren desvinculats del poble, exercien cert domini feudal i residien a la fortalesa anomenada Roca, Guillem de Sant Esteve i la seva esposa Alamanda l’any 1347. El 1374 el seu fill Berenguer va vendre la casa a Ramon Riuro i al seu fill Dalmai. El primitiu immoble va sofrir moltes transformacions. L’actual data del segle XVII. A la llinda d’una finestra hi consta l’any “1625”.
LOCAL DEL POBLE
En aquesta mateixa data de 1992, en què es van celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona, es va edificar el local municipal que s’aixeca al peu de la carretera sobre un solar cedit gustosament pel mateix propietari de la Casa Vilert de Placa. És ideal per a celebrar-hi festes populars, sobretot quan el temps no és favorable per fer-les al defora. Es va beneir i inaugurar oficialment el mateix dia que la plaça de la Missió.
PLAÇA DE LA MISSIÓ
Recentment, el 1992, s’ha urbanitzat l’entrada del poble. S’hi ha construït una petita placa, al centre de la qual s’ha col·locat la creu recordatòria de l’última Missió i una font per apaivagar la set dels vianants, ciclistes i altres persones sedejants. El solar pertanyia a la casa Vilert de Plaga. L’Ajuntament demana el corresponent permís al seu propietari, senyor Ferran Viader, per efectuar-hi les obres i es va beneir i inaugurar oficialment el dia 14 de maig de 1995. Per desig del donant, s’hi va col·locar una preciosa placa amb la següent inscripció: ‘RA cA DE NA LLUCIA VILERT DE PLAÇA I COSTA DE MANOL (1814-1869). En respectuós homenatge i pietós record del seu rebesuet i successor F. V i G. Maig.de 1995″.
VEÏINAT DE SANT PERE DE JUÏGUES
És famós sobretot per la seva església preromànica i perquè forma part de la zona on es va establir la primera colònia de jueus que va venir a Espanya entre els anys 785-841. Aquesta zona s’estenia des del veïnat de Sant Pere de Juïgues fins al límit del comtat de Girona (els actuals límits del poble de Sant Esteve de Guialbes), i des de Galliners fins a la serra de Quarantella.
ESGLÉSIA DE SANT PERE DE JUÏGUES
Façana. Juïgues és Púnic, topònim alt-medieval d’aquestes comarques, que indica un establiment de població jueva i que també va unit a unes notícies històriques concretes sobre aquesta comunitat. Hi habitaven 25 famílies. L’any 888 el comte Dela de Girona les va traslladar a la capital segurament amb la intenció de vitalitzar l’activitat artesana i comercial de la ciutat i va adquirir la finca de Juïgues, la qual, l’any 957, va passar en possessió del monestir de Ripoll. En aquesta època fou fundada, segurament pels monjos de Ripoll, l’església preromànica que actualment hi ha en aquest lloc.
Mur oriental. L’església té forma trapezoidal i interiorment amida 3,83 metres d’amplada a l’extrem de llevant i 3,28 a l’extrem de ponent, i és consagrada. S’hi feren profundes reformes en època, més recent, creiem que en el segle XVIII: es va pujar aproximadament 1,70 metres el sòl interior com ho demostren el baix nivell en què es troba la primitiva cornisa del mur septentrional que assenyala el punt d’arrencada de l’antiga volta, desapareguda, i el nivell més baix on comencen els murs exteriors, també es van fer nous l’absis carrat i no semicircular, el campanar, la paret del sud i el taulat de dos pendents, que no descansa sobre la volta, sinó sobre cairats, canyes i guix, ara mig enfonsat; les teules del ràfec són grosses i tenen decoració popular amb pintura vermella sobre fons blanc, molt pròpia dels segles XVII i XVIII. Sembla que de la primitiva església preromànica només resten actualment els murs septentrionals i el de ponent. La porta d’entrada és d’un sol arc de mig punt, de dovelles curtes i amples, a la qual s’accedia per dues rampes laterals. La façana és coronada per una petita espadanya d’un arc i dues pilastres. Recentment, l’Associació Juvenil “Va de 12” ha estassat les espines i heures que cobrien l’ermita i ha netejat els voltants. D’aquesta esglesiola es conserven tres peces preromàniques al Museu d’Art de Girona: una ara i dues lipsanoteques, és a dir, dues caixetes de fusta que tenien la funció de contenir les relíquies dels màrtirs i el pergamí que es dipositaven a l’altar que es consagrava. Abans de la revolució del 1936-39, un dia de la primera quinzena del mes de maig s’hi congregaven els cinc sacerdots veïns i celebraven tres oficis anomenats els oficis del temps, i per Sant Pere tenia lloc l’Aplec anual. Després de la revolució i fins a l’any 1946, es van continuar celebrant els oficis del temps, però a l’església parroquial de Vilamarí, i l’Aplec anual a l’ermita de Sant Pere. A partir d’aquell any no hi hagué més culte al recinte sagrat, perquè amenaçava ruïna i s’hi havien de fer obres, obres que mai no es van començar. L’ermita quedà abandonada i servia de magatzem a la masia veïna fins que va caure una part de la coberta. Per evitar el saqueig, el bisbe Cartaiïà va manar que es traslladessin els objectes de més valor al Museu Diocesà. En efecte, allí es guarden l’ara preromànica i les dues lipsanoteques esmentades. Actualment, el bisbat, l’ajuntament i la parròquia gestionen la seva restauració.
MAS ESCOLA
Va ser construït el 1752. Així consta a la llinda de la porta principal. De la mateixa època és ca l’Animer, un edifici dintre la mateixa finca. Segons els pergamins que es conserven a la casa, el rector de Sant Marcal de Quarantella tenia un escola que es va enamorar de la seva majordoma. D’acord amb el Bisbat, els va regalar aquesta finca, que era de la parròquia, i els va construir la casa, que amb el temps s’ha anat ampliant fins a assolir l’estat actual. D’això prové el nom de mas Escola. A prop d’aquesta casa en va construir una altra anomenada ca l’Animer, és a dir, l’hoste destinat a l’home que tenia cura de recollir almoines per a les ànimes del purgatori.
FESTES DEL POBLE
Si s’hagués de posar en relleu alguna característica de la gent de Vilamarí es podria parlar de l’harmonia i compenetració que hi ha entre les famílies i els veïns del poble. No els costa gaire de posar-se d’acord per organitzar una festa popular o per emprendre una tasca conkunta. A més, el poble té especialistes en l’art culinari i disposa d’un magnífic local poliesportiu que facilita que tinguin lloc dinars populars, seguits d’una llarga sessió de botifarra o d’un entretingut canvi d’impressions entre les famílies, tot plegat amanit per jocs i corredisses de la mainada.