Vilademuls és situat al cim d’un turonet a uns 120 m sobre el nivell del mar, té 62 hab (1993) (el 1975 en tenia 106), és el cap d’un municipi de 62,08 km.2- un dels més grans de la província- i constitueix el límit oriental de la comarca del Pla de l’Estany. Dista 23 km de Girona i 17 de Banyoles.
Al s. XII pertangué als Vilademuls i era una baronia que estava dintre la demarcació del comtat de Besalú. Vilademuls, per matrimoni de la seva hereva Maria de Vilademuls i de la Roca amb el comte d’Empúries, estigué sota el domini de la casa d’Empúries, però aquesta situació va durar poc, perquè molt aviat va passar als vescomtes de Rocabertí, després comtes de Peralada, també descendents dels Vilademuls, fins a l’abolició de les senyories (s. XIII-XIV). Vilademuls donà a la Pàtria eclesiàstica i militars il·lustres, entre els quals sobresurt Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona el segle XIII. Una de les seves decisions més importants és que va manar que les cròniques es datessin a partir del naixement de Crist, i no segons la cronologia dels reis de França. Al s. XVII era del comte de Peralada i formava una batllia, és a dir, un territori administrat pel delegat d’un senyor, en nom del qual exercia una jurisdicció reial o baronial i la representació dels drets de caràcter econòmic. Vilademuls és el cap d’un municipi que consta de 12 pobles. Tots, llevat de Vilafreser, Olives i St. Esteve de Guialbes, formaven la baronia de Vilademuls. Als Països Catalans, des del segle XIII, baronia designava tot territori d’una certa extensió governat per un baró. L’ordre descendent dels títols nobiliaris és el següent: príncep, duc, marquès, comte, vescomte i baró.
LA CASA DE LA VILA
És dels anys 1924-1925, obra de l’arquitecte Blanc, de Girona, i constituïda essent l’alcalde el senyor Miquel Viader sobre una part de la casa Martí, abans casa Pols de Vilademuls. Té un aspecte majestuós i apareix àmpliament capacitada per complir les seves funcions. L’any 1993, el consistori, presidit pel senyor Joaquim Mercader, va ordenar la realització d’una reforma radical del seu interior. Les obres van començar el mes d’abril, es van acabar el mes d’octubre del mateix any i el conjunt es va inaugurar oficialment el 5 de novembre de 1994. D’aquesta manera, reunia millors condicions per a efectuar-hi degudament les festions municipals. Sobre la porta de la sala de sessions, l’any 1982, l’alcalde, el senyor Ferran Viader, hi feu pintar els tres principis proposats pel jurista Ulpià (s. II-III) per aconseguir una agradable i segura convivència ciutadana: “Honeste vivere = viure honestament. Alterum non laedere = No fer mal als altres. Suum cuique tribuere” = Donar a cadascú el que és seu.
La primera acta del llibre més antic que es conserva a l’arxiu municipal és del 2 d’abril de 1861. Fa referència a la presa de possessió del suplent del jutge de pau. En aquella ocasió, l’alcalde era el senyor Bonaventura Sarquella, i els regidors: Jaume Bataller, Josep Vila, Jaume Vicens, Pere Miva, Bonaventura Coll i Josep Geli.
EL CASTELL
El poble va adquirir categoria civil i militar quan el comte de Besalú, Guillem II, va construir el castell a la part alta, a la primera meitat del segle XI per defensar-se del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, que també en va construir un a Sant Esteve de Guialbes. La torre gran del castell s’aixecava on és ara el Corder, o sigui, casa Martí, antiga casa Pols de Vilademuls, a favor del qual l’establiren en el segle XIV per un cens anual d’un parell de coloms. Fou castell termenat, és a dir, amb jutge i dret de forca. Es creu que amb el temps va sofrir un procés d’enrunament o que va ser enderrocat. El segle XVI les seves pedres van servir per reedificar l’església i algunes cases del poble. Actualment no en queda pràcticament res.
MONUMENT A LA PAGESIA
La parròquia i l’Associació d’Amics de Josep Pla van organitzar un homenatge a la pagesia a través de l’il·lustre escriptor empordanès. Un record d’aquelles jornades és el petit monument a la pagesia catalana situat al defora, al costat dret de l’absis de l’església. És obra de l’escultora olotina Rosa Serra. Hi ha una placa que diu “Homenatge a la pagesia a través de Josep Pla i els pagesos“, l’edició de la qual va ser possible gràcies a la col·laboració de la familia Pedret.
L’ESGLÉSIA
Absis del Temple. El temple primitiu era adossat al castell i va ser construït per Ramon Arnau i la seva esposa Eldiardis en els segles X-XI. El van dedicar a Sant Joan Baptista i l’any 1053 el van cedir al bisbe de Girona, Berenguer Wifred. La forma actual de l’església data de la segona meitat del segle XVI. És el resultat de la reconstrucció de la primitiva capella. Amb les pedres del castell es va reedificar l’església i es van construir la rectoria i altres cases.
Portal de l’Església. La façana apareix com la part més noble del temple. És adornada amb un elegant portal d’estil gòtic emmarcat amb un regruix tallat, que s’acaba amb un rostre d’home en un costat i un de Bona a l’altre. A la pedra hi ha la següent inscripció: “Orate pro invicem ut salvemini IA. V. C.” (Reseu els uns pels altres, perquè sigueu salvats). “Rehedificatum fuit hoc templum anno Domini 1560” (Aquest temple va ser reedificat l’any del Senyor 1560). A la llinda d’una finestra del terrat de la rectoria hi ha la inscripció: “loannes Rector 1570“. (Cal advertir que aquesta pedra es va trobar abandonada als baixos de la casa i que mossén Josep M. Jorda en fer la restauració dels anys 1977-1980 la va col·locar al lloc actual). El portal de l’església és el símbol del pas de la terra al cel, de la vida terrenal a la celestial; per això molts són autèntiques obres d’art i ordinàriament a la seva llinda hi ha gravada una frase que fa referència a aquesta idea. En el nostre cas és: “Reseu els uns pels altres perquè sigueu salvats”.
Finestral de la Façana. Sobre la porta hi ha un finestral allargat amb arc de mig punt, que il·lumina l’interior del temple.
El Campanar. La part superior de la façana es tanca amb una espècie de campanar d’espadanya, que va ser ampliat amb una construcció rectangular a la part oriental, i amb una piràmide com a acabament a la part superior. Així esdevé una magnífica talaia des d’on es pot contemplar un bellíssim panorama. A la segona meitat del segle XVIII, s’instal·la el rellotge públic en el sector oriental. Per allotjar-lo, es va construir un cos, el qual va ser eliminat en l’última restauració realitzada els anys 1977-1980, essent rector de la parròquia el doctor Josep M. Jordà. El rellotge es va col·locar a la primera sala del museu rural. La part superior del sector de ponent no és una addició, sinó l’acabament del contrafort del mur de l’edifici.
Campanes. Hi ha dues campanes. La petita és en un campanaret inaccessible, que apareix com un afegitó sobre el teulat i és de suposar que va ser construït quan es va col·locar el rellotge. Aquesta campana petita no va ser destruïda durant la revolució del 1936-39, i, per tant, es pot suposar que data del temps de la construcció del seu campanaret. Quan funcionava el rellotge, tocava els quarts. Al campanar hi havia altres dues campanes, les grosses, als finestrals de la façana, que van ser despenjades i foses en temps de l’esmentada revolució. La grossa actual, que tocava les hores, va ser batejada amb els noms de Maria del Roser i del Collell i de Sant Joan, el 26 d’octubre de 1964. És molt antic l’ús de les campanes en els temples cristians, i les seves funcions, diverses. Les més importants són reflectides per uns versos llatins que, traduïts, diuen així:
Dono lloança al Déu vertader,
crido el poble,
convoco el clergat,
ploro els morts,
esquivo les tempestes
i dono lluïment a les festes.
Conjunt de l’interior del Temple. L’interior del temple és d’estil romànic. Abans de l’última restauració dirigida per l’arquitecte Joan M. de Ribot, tot el recinte era enguixat i emblanquinat. Les obres van fer relluir les pedres originals de color gronenc, que, amb la llum dels focus, prenen un to càlid i vibrant. Això, juntament amb la decoració que hi saben fer les senyores del poble, fa que el recinte sagrat prengui un ambient de recolliment i de pregària difícil de superar.
Absis. L’absis és d’estil romànic. Al centre hi ha un finestral allargat de mig punt, un xic descentrat. En el quart d’esfera de la volta, hi figurava una pintura, d’escàs valor, que representava sant Joan Baptista, patró de la parròquia. En l’esmentada restauració es va eliminar i va quedar en l’estat actual.
Capella lateral esquerra. En aquesta capella hi havia una porta que donava accés a la sagristia, que era un cos d’edifici adossat a l’absis, com es pot apreciar per defora. També hi havia la trona. En l’última restauració es va enderrocar la sagristia i es va treure la trona, perquè ressaltessin amb més puresa els elements d’estil romànic de l’interior i exterior del temple.
Pila Baptismal. En aquesta mateixa capella, hi trobem la pila baptismal. És de pedra tallada d’estil gòtic.
Imatge de la Verge. A la paret podem contemplar una petita imatge de la Marededéu del Roser d’estil barroc. En temps de la revolució del 1936-39, la van ficar en un pou per salvar-la de la persecució, després es va recuperar i es va restablir al culte.
Altar. Al mateix temps, en la citada restauració, es va elevar un graó el presbiteri amb pedra brunyida de Figueres i s’hi va col·locar un altar nou de pedra picada de Girona.
Minimuseu a l’Absis. Amb la darrera restauració es va descobrir al costat dret de l’absis una espècie d’armari. Allí es van col·locar les poques joies de la parròquia, entre les quals figura un reliquiari de Sant Marçal de Quarantella, es va tancar el petit recinte amb una porta de vidre reforçada amb una reixa i s’hi va instal·lar un llum per posar de relleu les peces guardades al seu interior.
Creu del Prebisteri. Presideix l’església una preciosa creu de fusta daurada d’estil renaixentista, molt treballada i carregada d’adornaments. A la part frontal hi ha el santcrist i a la de darrere, la Marededéu. També els fidels la van salvar de la persecució del 1936-39 amagant-la en un lloc secret. Són tresors que el poble aprecia amb gran afecte.
Capella del Santíssim. La diferència més notable entre les dues capelles del presbiteri és que a la del Santíssim hi ha un finestral allargat d’arc de mig punt.
El Sagrari. El sagrari és majestuós, d’estil renaixentista; però no és antic, sinó de després de l’any 1939. Procedeix d’un convent de religioses que van regalar-lo al rector i ell a la parròquia amb motiu de la restauració del temple.
Capella lateral tapiada. Al mur lateral de la dreta, aproximadament a l’altura de la meitat de l’església, hi havia una capella semblant a l’actual del Santíssim. Abans l’adornava un quadre atribuït a Ribera que representava Sant Francesc Xavier batejant, cremat durant la guerra del 1936-1939. Al passadís central de l’església hi ha quatre tombes; la que correspon davant d’aquesta capella és la gentilícia, de la casa Martí de Vilademuls. Totes són tapades per la pavimentació de l’any 1941. Cal fer notar que els actuals rajols del paviment són fets a mà i regalats per la rajoleria de Terradelles, propietat de Francesc Font Bartrina i del seu fill Aleix, tancada l’any 1958 i, actualment, desapareguda. En l’esmentada restauració es va tapiar aquesta capella per donar més unitat al cos del temple medieval.
Ossera de Saurina de Cervelló. En aquest mateix mur podem contemplar l’ossera de Saurina de Cervelló, esposa de Guerau de Rocabertí, senyor de Vilademuls. La inscripcio diu: “III Nonas septembris anno Domini 1307, obiit Dna. Saurina uxor nobilis domini Geraldi de Rupebertino“: (“El 3 de setembre de l’any del Senyor 1307, va morir la senyora Saurina, esposa del noble senyor Guerau de Rocaberti.”) Al costat esquerre hi ha l’escut de Vilademuls (un castell amb tres torres), i al dret, el de Rocabertí (tres pals). Foren els últims senyors de Vilademuls. A la seva mort, Vilademuls s’incorpora definitivament als vescomtes de Rocabertí, més tard comtes de Perelada.
Imatges: De sant Joan Baptista: Al mur de sortida a l’esquerra hi ha Sant Joan Baptista, el Patró de la parròquia. La seva festa en el poble (la Festa Major) no se celebra el 24 de juny, com correspondria, sinó el dissabte i el diumenge abans de la vigília del Sant.
De sant Isidre: Al costat de l’esmentada ossera hi ha sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos. La seva imatge, juntament amb les altres, va ser comprada als tallers d’imatgeria d’Olot acabada la revolució del 1936-39.
Del Santcrist: És al mur dret de sortida, ben accessible als fidels, perquè li puguin donar una mirada i besar-lo en sortir de l’església.
De la Marededeu del Collell: Al mur de l’esquerra, en una petita fornícula, hi ha la Marededéu del Collell.
Capella del confessionari. La tapiada a l’altre costat era poc més o menys com aquesta i a cada una hi havia un altar. Aquesta es va conservar enguixada i s’hi col·loca el confessionari. Sobre l’arc hi figura la data d’abans de la darrera restauració: “1690”. Durant la revolució del 1936 s’hi obrí una porta perquè els carros poguessin entrar a l’església, la qual va ser convertida en pallissa.
El Cor. És una obra discordant amb l’estil de l’església. Segurament pertany a la segona meitat del segle XVIII. El sostre és enguixat. S’intentà fer relluir la pedra, però, en comprovar que era de poca qualitat, es va optar per deixar-lo enguixat i emblanquinat, tal com és.
VISTA GENERAL
Es té esment del poble abans del segle XI, la qual cosa indica que pot ser força més antic. Des del 992 apareix escrit en els documents amb les grafies de Villa de Mulis, Villa de Muls i Villa Mulorum, les quals transcrites al català actual, es converteixen en VILADEMULS. Aquest nom ens suggereix el que podria haver estat el negoci principal del primer nucli de població.
ESCUT
Abans, penjat a la paret blanca de l’escala de la Casa de la Vila, hi havia l’escut de la baronia autoritzat pel Ministeri de Governació, després de la consulta a la Reial Acadèmia d’Història, per decret de 12 de març de l’any 1963 durant l’alcaldia del senyor Ferran Viader. Els elements més importants del citat emblema són: d’atzur (color blau celeste), un castell obert d’or, que fa referència als antics senyors de Vilademuls; de gules (color vermell), tres pals d’or carregats amb tres rocs d’atzur cadascun, que recorden la noble família de Rocabertí, i la corona amb pedres precioses, que significa la baronia. Amb l’última reforma l’escut s’ha gravat al vidre de porta d’entrada i en una butaca de la sala de sessions.
PLAÇA DE CAN MUNTANER
Algú ha definit Vilademuls com el poble de les places. Entre petites i no tan petites, n’hi ha set. Segurament trobaríem poques poblacions que, a proporció, en tinguessin tantes. Els carrers i places van ser pavimentats pels veïns l’any 1980.
FINESTRES ANTIGUES DE CAN FALGÀS I DE CAN GROS
A can Falgàs, molt a prop de la Casa de la Vila, hi ha dues finestres gòtiques sense cap inscripció. No gaire lluny, en un altre carrer, hi trobem can Gros, una casa enrunada. Té dues finestres del segle XVI. En una es poden llegir els anagrames de Jesús i de Maria (“IHS MA”) i l’any “1515 GR”: en l’altre hi ha una inscripció la segona part de la qual diu: “INVIDIA COMES“; la primera part, experts en epigrafia no l’acaben de desxifrar. Suposen que és l’abreviació de les següents paraules: “Quando revirescaris“. La interpretació hipotètica que donen és:” En la prosperitat tindràs per companya l’enveja”. Probablement es tracta d’un senyor que s’havia enriquit, com ho fa suposar el fet que es construís una casa, i volgué fer esmentar l’esmentada màxima a la llinda d’una finestra del nou edifici. La porta és dovellada i el conjunt correspon al segle XVI.
L’Arc i les restes de la muralla
El castell i la part superior del poble eren fortificats amb una muralla. Podem contemplar algunes de les restes del seu mur occidental en els fonaments de la rectoria i en els murs de l’arc d’entrada, el qual, segons l’arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, J.M. Nolla i J. Casas, pertany a l’època romana. Tindria, per tant, uns 2000 anys. Altres especialistes opinen que, per les seves característiques, pertany al segle XIII, època en què moltes poblacions es reclogueren darrere les muralles. Antigament, devia ser l’entrada del poble que s’agrupava dalt del turó al voltant de l’església.
PLAÇA DEL Dr. JOSEP M. JORDÀ
Abans de la darrera restauració, el cementiri estava situat davant l’església. Va ser el mateix doctor Josep M. Jordà que va promoure la construcció d’un nou cementiri, inaugurat i beneït el primer de novembre, festa de Tots Sants, de l’any 1981, i va convertir l’antic en aquesta magnífica plaça que l’Ajuntament li va dedicar el dia 28 de març de 1991. Tant aquesta plaça com el nou cementiri són obra de l’arquitecte Josep Ros i van ser costejats per la família Pedret. En aquella data el cementiri va ser cedit a l’Ajuntament. Els anys posteriors s’han enjardinat els voltants de l’església, perquè ressaltés més la bellesa de la plaça i de la façana del temple.
MUSEU RURAL
L’esmentat rector (1975-1990) va destinar els baixos de la rectoria a museu rural. La seva instal·lació va ser possible gràcies a la col·laboració del poble, a les aportacions de la senyora Maria Quer, de Figueres, i a l’ajuda econòmica de la família Pedret. L’Honorable Senyor Joaquim Ferrer, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el va inaugurar el dia 19 de desembre de 1987. Una placa dona constància que va ser visitat pel Molt Honorable Senyor Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, el dia 16 de febrer de 1991, i una altra, que ho va ser pel nunci apostòlic a Espanya, Exm. i Rdm, Marius Tagliaferri, el 30 d’octubre de 1993.
Meitat superior de la la sala. Aquest museu conté més de 500 peces que abans s’usaven en el món rural. Els propietaris les van cedir perquè poguessin ser contemplades pels visitants. Es dona el cas que, actualment, moltes d’elles són una autèntica novetat fins i tot per a alguns agricultors joves.
Meitat inferior de la sala. En el fons es pot admirar l’antic rellotge del campanar. A la paret de la dreta hi ha una placa que diu: “En jaume Quer i Fortunet, de Figueres (1899-1979) va reunir aquesta col.leccio, donada l’any 1987 per la seva filla Maria per a l’expressa creació d’aquest Museu, fet realitat gràcies al treball i l’esforç del poble de Vilademuls, unit a noves aportacions de veïns del poble i del seu entorn“.
1a meitat de la 2a sala. Dalles, falçs, falcons, fangues, grades, etc. estan exposats en aquesta saleta.
2a meitat de la 2a sala. A més d’eines, hi ha també llibres i documents antics que es guardaven a les cases.
PREMSA DE MOLÍ D’OLI
És instal·lada al defora, davant la porta d’entrada al museu. Servia per premsar les olives després de ser moltes. D’allà, l’oli s’escolava a unes piques de pedra. Originàriament, pertanyia a la família Martí de Vilademuls, després va passar a la família Colom, i aquesta la va cedir al museu.
CASES DEL POBLE
Les cases habitades conserven, en general, la seva estructura externa original, llevat d’algunes, que han estat restaurades amb més o menys bon gust. A l’interior han sofert reformes d’ordre pràctic realitzades pels seus propietaris.
EL MAS NOU
Fa anys que en el poble no es construeixen cases noves. L’última es diu el Mas Nou, data del 1975, és propietat de la família Pedret i és obra de l’arquitecte Josep Ros. És un edifici gran, voltat de jardins i situat en el lloc més elevat del poble. Té una vista encantadora.
TORRE DESCALL o TORRE QUARANTELLA
Es troba a uns 2 km del poble, en el descampat, en direcció al SE. És dels segles XV-XVI, construïda per la família Descall vinguda de Galliners. També s’anomena torre Quarantella pel lloc on va ser edificada. La portada i la torre són especialment importants. A l’entrada es pot contemplar un pou de l’època. A la sala hi ha tres llindes -la d’un armari i de dues portes- d’interès històric i arqueològic obra d’un artista popular.
TORRE DE MONELLS
En els llibres d’història de la comarca es menciona la Torre de Monells, situada al barri que porta el seu nom, aproximadament a un quilòmetre del poble en direcció a Bàscara. A l’angle esquerre de la casa hi havia una torre que devia tenir relació amb la torre Descall o Quarantella. No se sap exactament quan va ser destruïda la part superior que sobresortia a l’edifici actual; els documents de l’època fan pensar que va tenir lloc durant la Guerra Gran o del Rosselló (1793-1795) en el període en què el Fluvià constituïa la línia divisòria entre l’exèrcit espanyol i el francès. L’any 1920 es van construir el porxo i la galeria actuals davant l’antiga paret en la qual es pot contemplar una majestuosa porta dovellada, que és l’accés principal a la casa. La família de Monells van ser els batlles hereditaris de la baronia fins a l’any 1835.
ORATORI DE CAN GUAPANOIA
A les envistes de can Guapanoia, a uns cinquanta metres a la dreta del camí, enmig del camp anomenat pels seus propietaris l’Oratori, hi ha un pedró d’uns dos metres d’alçària sobre el qual s’eleva una creu de pedra amb el santcrist. En una de les pedres es pot llegir: “ORA TORI DE CALL 1707” . És un signe religiós per demanar la benedicció divina sobre els camps i el treball: que, per mitjà de la creu, Déu allunyi les pedregades i la sequera, i concedeixi bones collites als pagesos. La nit del 8 de febrer de 1939, l’última abans d’entrar els nacionals al poble en la guerra civil de 1936-39, va ser enderrocat; el mes següent va ser reconstruït amb els mateixos elements anteriors.
ARROSSADA POPULAR
El poble celebra dues festes en honor de sant Joan Baptista: la del seu naixement, el mes de juny, i la de la seva degollació, el mes d’agost. En aquesta, el dissabte abans, els homes i les dones preparen l’arròs i es fa la tradicional arrossada popular en la qual participen els veïns i els parents en un clima alegre i familiar, i el diumenge es celebra la Missa solemne en honor del Patró de la parròquia.
LA PROCESSÓ DE CORPUS
Corpus, juntament amb el Dijous Sant, sant Joan Baptista i Nadal, és una de les festes que se celebra amb més solemnitat en el poble. Cada any experimenta un major increment tant en la bellesa i originalitat de la cerimònia, com en el nombre de visitants que acudeix a l’església i participa en la processó.
ROMERIA AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL COLLELL
Segons una tradició, mentre la gent ballava en una festa de Bàscara, va caure un corb mort al mig de la multitud i va infectar tota la contrada de la pesta bubònica. A Besalú va causar 120 víctimes i a Banyoles, 200 (en aquella data Banyoles tenia 3.000 habitants). Això succeïa l’any 1652. L’any següent la malaltia va delmar la parròquia de Terradelles i el 1654, el Collell i la vall de Campmajor on van morir tots els habitants del Mas Sagnari. Impotents davant la tragèdia, el batlle de Vilademuls, Jaume Geli, va fer el vot de poble d’anar anualment en romeria al Collell a donar gràcies a la Marededéu, si els deslliurava d’aquell terrible flagell. Els pobles de la baronia, juntament amb altres dels seus contorns, han anat complint fidelment la promesa dels seus avantpassats. Durant molts anys aquesta romeria es va fer el dia 8 de setembre, festa del naixement de la Verge; després es va traslladar al dissabte següent i, a partir de l’any 1993, es fa un dels primers dissabtes de setembre per evitar la coincidència amb la Diada de Catalunya. La iniciativa de la romeria va ser de l’autoritat civil com a representant del poble.
LA DIADA DE CATALUNYA
Així com la Romeria a la Mare de Déu del Collell és una celebració anual de la baronia, la Diada de Catalunya és una festa del municipi. L’organitza l’Ajuntament, i cada any es celebra en un poble diferent, en aquell que la sort determina. És una celebració molt peculiar del municipi de Vilademuls. Els elements religiosos, patriòtics i recreatius hi estan sàviament combinats: comença amb una Missa concelebrada pels sacerdots de les diverses parròquies, en la qual participa una bona part de la població; continua amb un dinar de germanor; l’alcalde fa ressaltar el contingut polític de la Diada amb un vibrant discurs, i es conclou amb un espai recreatiu en forma de teatre, de ball o partides de cartes. D’aquesta manera, el sentit patriòtic dels ciutadans queda fortament refermat amb la idea de Déu, de Pàtria, de germanor i d’esbargiment.