Està situat a la part oriental de la comarca del Pla de l’Estany, sobre un petit pujol anomenat antigament Puig Blanquer, a 185 m sobre el nivell del mar i a 20 km de Girona. L’any 1993 tenia 102 habitants empadronats (110, l’any 1975). Abans pertanyia al comtat de Girona i no formava part de la baronia de Vilademuls, però més tard es va incorporar al seu municipi.
ESGLÉSIA
Portada. La portada és romànica i té un porxo edificat posteriorment que protegeix la porta d’entrada. L’església presenta diverses reformes i afegitons. S’observa al damunt de la primitiva construcció una paret que pràcticament ha doblat l’alçària original, crea un terrabastall i al mateix temps conserva elements de fortificació, amb doble pis d’espitlleres, en perfecte estat sobretot al costat nord. Sota mateix de la teulada actual, hi ha unes obertures molt considerables que degueren formar part d’una obra emmerletada. Aquesta obra defensiva es degué construir en època baix-medieval o renaixentista.
La Sagristia. És el lloc on es guarda tot allò que està relacionat amb el culte i on els clergues i els altres ministres es preparen abans dels actes litúrgics. El mes d’agost del 1992 es va restaurar i es va pintar tal com està en aquests moments, essent rector l’autor d’aquest llibre.
Interior. Es té notícia d’una església abans del 1058, any en què va ser restituïda per la comtessa Ermesendis al bisbe de Girona. La primitiva era romànica, d’una sola nau amb capçalera carrada, planta rectangular i volta de punta d’ametlla de l’època de transició (segles XIII-XN) La seva marcada simplicitat estructural s’integra dins d’un grup d’edificis de caire popular i rural de caràcter semblant que van sorgir a la darreria del romànic; el tret més destacat és la manca dels absis semicirculars, substituïts per un simple mur pla o carrat. El 1514, a més de l’altar major dedicat a Sant Esteve, tenia quatre capelles laterals dedicades respectivament a sant Miquel, a la Mare de Déu, als sants Joan Baptista i Joan Evangelista i a sant Mer. Després de la revolució del 1936 ha quedat en la forma actual: la primera capella d’entrant a l’esquerra és dedicada al sagrat Cor de Jesús; la segona, a la Mare de Déu del Carme; la segona a la dreta, a la Mare de Déu dels Dolors i l’última a sant Mer. El segle XVIII, com moltes esglésies del municipi, va sofrir profundes transformacions. D’aquella època són el presbiteri, les dues sagristies i algunes modificacions a la capella de la Mare de Déu dels Dolors. La data exacta de les esmentades modificacions consta a la llinda de la porta de la sagristia – 1738 – i en una pedra de l’arc de la capella del confessionari – 17 + 46 ESTEVA COMTA ME HA FETA FER AIS 2JURA” (novembre)-. Es pot observar que per construir aquesta capella es va eliminar la meitat d’un finestral romànic. Abans, a l’altar major, hi havia un bellíssim retaule barroc construït l’any 1726 i decorat el 1778. També hi havia retaules a les altres capelles. Tota aquesta riquesa, juntament amb les imatges i altres objectes sagrats, va ser cremada a la plaça de l’església el dia de Sant Jaume amb motiu de la revolució de l’any 1936.
Interior. (Mirant cap el cor). L’any 1966 per suggeriment del rector Mn. Martí Vergés, amb l’entusiasta i generosa col·laboració del poble, es va treure la grossa capa d’arrebossat de l’absis i d’uns metres del voltant de la nau, es va deixar descobert l’antic aparell d’aquesta superfície, i també es va enrajolar el presbiteri i la nau. En una segona etapa, l’any 1988, per iniciativa del rector doctor Josep M. Jordà i també amb la col·laboració de tot el poble, es va eliminar la resta de l’arrebossat de la nau i es va instal·lar l’actual enllumenat. Des d’aleshores, el recinte sagrat ofereix l’aspecte original, agradable i acollidor que presenta actualment.
Urna de les reliquies de Sant Mer. Dintre aquesta urna es guarden les relíquies de sant Mer. Quan es va cremar l’església l’any 1936, en Josep Gratacòs de can Fort les va treure de la foguera, les va col·locar en una capsa de llauna i les va enterrar al camp de l’Avellaneda; així es van salvar de la crema. Acabada la revolta, l’any 1939, el rector, mossèn Salvador Pagès, va encarregar aquesta urna a l’ebenista Constans de Banyoles per guardar-les. Cada any per l’Aplec del Sant es duen a l’ermita perquè siguin venerades pels fidels.
La rectoria. A la llinda de portes i finestres de la rectoria hi ha diverses inscripcions. Recorden el rector Pons Vinyes i són del juny de 1678, 1679 i del 1856.
El campanar. El campanar és una torre de planta quadrada, bona part de la qual es pot considerar romànica. L’estructura antiga es manté fins a uns 10 metres d’alçària; al damunt fou construït un pis molt més modern que té una obertura d’arc a cada costat i un coronament de merlets decoratius dels segles XVII i XVIII. Els dos sectors es distingeixen amb claredat per la diferència d’aparells. Probablement, aquesta torre és una mica més antiga que l’església, potser de cap la fi del segle XII o la primera meitat del XIII. Abans del 1936 hi havia quatre campanes: dues de grosses i dues de petites. Van despenjar-ne tres per fer-ne material de guerra i van deixar la més petita amb la intenció -segons es diu en el poble- d’instal·lar-hi un rellotge, cosa que no s’ha realitzat fins ara.
L’ESCOLA
Al poble hi ha l’única escola del municipi, servida actualment per tres mestres. Va ser inaugurada l’any 1933. La matrícula total el curs 1994-1995 és de 37 alumnes.
VISTA DEL CAMPANAR
Els especialistes no estan d’acord sobre l’origen del nom de Guialbes. Segons l’opinió més comuna deriva dels mots llatins Aquis Albis que signifiquen Aigües Blanques, potser perquè l’argila del subsol és de color blanquinós i això afecta el color de les aigües torrencials. Segons una tradició que es conserva al poble, els romans van construir una torre blanca que servia de guia als vianants, d’on vindria el nom de Guia Alba, i després Guialbes. Però sembla que aquesta etimologia és inacceptable, perquè Guia no és un mot llatí sinó germànic. El nom del poble es troba citat l’any 1019 amb la forma llatinitzada de Ecclesiis albis, i amb la grafia popular de Guidalbis i Guialbes als segles onzè i dotzè. Destaca un document del 1062 de l’arxiu de can Lleal, que fa referència a la venda d’una peça de terra que, referint-se al poble, diu: In comitatu Ierundense infra terminos scilicet Villa Octaviano, qui vocant Ecclesia Albes, vel in Fenals”, que traduït significa: “En el comtat de Girona, dintre els termes de la Vil.la Octaviana, que nomenen Esglésies Blanques, o bé Fenals”.
MONÒLIT
Arribant al poble, al marge esquerre de la carretera, hi ha un monòlit de pedra sorrenca vermellosa que sobresurt aproximadament un metre i és emmotllurat a l’estil clàssic romà. Podria ser una peça de l’antiga Villa Octaviano fundada per un colonitzador romà anomenat Octavià.
És possible que per aquest lloc passés la Via Augusta. Botet i Sisó creu que hi ha indicis d’aquella via romana en el camí ral que va de Sant Esteve a Bàscara. De fet, a la paret del camp de can Rost, a la plaça de l’església i sobretot al Puig d’en Fort, s’hi han trobat fragments de diversos objectes i de ceràmica romana que donen suport a aquesta opinió. Això condueix a pensar que fa uns 2.000 anys aquest indret era poblat.
PLAÇA MAJOR
Fins a l’any 1985 aquí hi havia el cementiri vell del poble. Per iniciativa del rector, el doctor Josep M. Jordà, es van traslladar les despulles dels difunts identificats al cementiri nou, construït l’any 1965, essent alcalde el senyor Ferran Viader, i les despulles no identificades es van col·locar al darrere de l’ermita de Sant Mer. Des d’aleshores al poble hi ha aquesta bella plaça enjardinada que causa una magnífica impressió als vianants i que serveix als vellets per prendre el sol a l’hivern o per gaudir de la frescor a l’estiu. Es va construir amb la col·laboració dels veïns i el suport de l’Ajuntament.
EL CASTELL
Abans de l’any 1057 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va manar construir un castell com a rèplica del que va edificar per les mateixes dates a Vilademuls el comte de Besalú, Guillem II. Poc després els mateixos comtes, segons consta en un document, van acordar enderrocar els dos edificis en les mateixes proporcions; però en realitat ambdós es van deixar intactes i es van conservar durant tota l’Edat Mitjana. Actualment no queda rastre d’aquell castell. Tot fa pensar que era construït als voltants de l’església i que comprenia la superfície del nucli més antic del poble i que, quan es va enderrocar -segurament als segles XVI-XVII-, les seves pedres van servir per edificar les cases que hi ha en aquells indrets des de la rectoria, fins a can Menosa, passant per can Fort i can Vidal.
CAN PAGÈS
És una casa pairal antiga als afores del poble, restaurada amb molt de gust i convertida en casa de colònies. Hi ha unes instal·lacions magnífiques per practicar diverses activitats i esports, des de la natació fins al golf.
CAN FORT
És la casa pairal de la família Fort. Correspon als segles XVI i XVII. Els seus senyors gaudien del privilegi de ciutadans honrats de Barcelona i de tomba familiar dintre l’església parroquial. Pertanyien a aquest llinatge Bertran Fort, abat de santa Maria de Lavaix (1367-1403), Adam Fort, abat de (1652) sant Pere de Besalú (1537-1543) i Joan Fort i Figarolas arxipreste i abat d’Ager i un dels donants de l’arqueta de sant Martirià de Banyoles. Són notables la portada de la casa formada per grans dovelles de mig punt i, al costat, un doble arc de pedra picada per al pas públic.
CAN VIDAL
És una altra casa pairal molt antiga: s’hi guarden pergamins del segle XII i segurament el nucli primitiu era també d’aquesta època, però l’edifici actual és més recent, dels segles XVI-XVII. De fet, a la llinda de dues portes interiors hi ha les següents inscripcions: “IN+RI SIT PAX INTRANT BNO QUOQ MORANTI A 13 SETEMBRE 1589”. Traduït diu: “Jesús de Natzaret Rei dels Jueus. La pau sigui amb les persones bones que entrin i també amb els qui hi habitin. A 13 de setembre de 1589”. Sobre la llinda d’una altra porta s’hi pot llegir: “INRI. GARAU VIDAL. A 18 ABRIL 1603”. La portada principal és majestuosament dovellada i al costat hi ha el típic pou de les cases de pagès antigues. A la llinda de dues finestres exteriors hi ha les dates: “1604” i “1753.”
ORATORI DE CAN VIDAL Antigament a la plaça del Lledoner, propietat de can Vidal, hi havia un obelisc, al voltant del qual gent del poble es reunia a l’estiu per prendre la fresca, fer petar la xerrada i fins i tot resar el rosari. L’any 1936 va ser destruït, i el 1939 va ser reconstruït no a -la mateixa plaça, sinó més a prop de la casa. Contenia i conté la següent inscripció: “PERE VIDAL DE S. ESTEVE, G, ANTONIA COMPTA M’HAN FETA A 22 DE ABRIL L’ANY 1572.
FESTES
A més de la Festa Major el primer o segon diumenge d’agost, al poble se celebren diverses festes. Són particularment rellevants la de la nit de Nadal i la setmana cultural, organitzada pels mestres, la qual ofereix la possibilitat de visitar una exposició de treballs escolars, fer una sortida cultural, participar en competicions esportives i prendre part d’un concurs popular de paelles.