Els documents més antics que citen el poble de Galliners són del segle X, concretament, del 920, 941 i 956. El 1017 se l’anomena villa Galdinarios. Fa pensar que els primers habitants del poble es dedicaven a la cria d’ocells de l’ordre dels fasianiformes. Dista 25 km de Girona, està a 131 metres sobre el nivell del mar, pertany a la comarca del Pla de l’Estany i al municipi i antiga baronia de Vilademuls. Té 87 habitants (1993). (En tenia 127 l’any 1975). Primitivament, era un barri de Parets; el 1320 se’n va desmembrar.
L’ESGLÉSIA
Restes del temple preromànic. Les primeres notícies de la parròquia de “Sancti Juliani de Gallinariis” són de l’any 1202. Llavors pertanyia a Parets, de la qual es va desmembrar, com s’ha dit abans, el 1320. Al mur septentrional, s’hi pot apreciar una estructura molt primitiva d’opus spicatum i una porta tapiada, l’antiguitat de les quals es remunta al segle IX; i, més amunt, s’hi veuen les restes del campanar d’Espadanya. Això, juntament amb l’aparell tosc, les pedres travades amb morter de calç i els carreus grossos que hi ha a la cantonada, fan pensar que antigament hi hagué una església preromànica en la qual l’altar major i l’absis estarien orientats vers l’orient, és a dir, on ara hi ha la porta principal, i la tapiada sobre l’opus spicatum seria el transsepte per la qual s’entraria a l’antiga església.
Porta tapiada del mur septentrional i meridional. Es poden distingir dues portes iguals, però tapiades, una al mur del nord i l’altra al del sud. És que, durant la revolució de 1936-39, l’església va ser convertida, per autoritats comunistes, en el local de la cooperativa de queviures per a tots els ciutadans del municipi, per això van creure necessari obrir accessos grans perquè poguessin entrar-hi els camions. Acabat el conflicte es van tapiar.
La Façana. L’antic temple romànic va sofrir notables modificacions. Era molt més petit i orientat vers sol ixent. S’hi accedia per la porta lateral que hem esmentat abans. L’edifici que contemplem és de la segona meitat del segle XVIII, concretament de l’any 1780. S’hi puja per dues escalinates: una de 22 escalons i l’altra de 15. La façana és d’estil barroc: sobre la cornisa de la llinda de la porta s’obrien dues fornícules, que eren emmarcades per pilastres i que acabaven amb adornaments esfèrics; però va quedar inacabada, perquè mai no es van posar les estàtues dels patrons sant Julià i santa Basilissa a les corresponents fornícules. A la dreta del mur es poden distingir peces de les columnes circulars de l’antic temple preromànic.
ESGLÉSIA INTERIOR
La nau és d’estil barroc, de la segona meitat del segle XVIII. És molt espaiosa i excessivament gran per a les necessitats actuals de la parròquia. Hi ha tres capelles laterals a cada costat acabades amb tribunes a la part superior. Davant la capella més a prop de l’altar, a la dreta, dita del Santíssim Sagrament i abans de Sant Honorat, hi ha la tomba gentilícia de la família Viader. La pica baptismal, fixada al presbiteri, és d’estil gòtic del segle XVI.
El Sagrari. El sagrari és col·locat darrere l’altar sobre una peanya sostinguda per una columna formada per tres elements. Els dos primers i el peu són de l’antic temple romànic, que es trobaven dispersos pel poble i que van ser recuperats pel rector, mossèn Joan Compte; el tercer i la peanya, que era una pedra caiguda del campanar per l’acció del citat llamp, van ser treballats per un picapedrer de Banyoles l’any 1982. En aquesta data es va col·locar també l’altar de cara al poble i es va enllosar el presbiteri.
Rectoria. A la llinda de la porta d’entrada hi ha la següent inscripció: “IHS D. MI TAVER. RECTOR. 1584.” “IHS” són les primeres tres lletres gregues del nom de Jesús. Per tant, traduït, podria dir: “Jesús. Del meu senyor Taverner. Rector. 1584.”
ERMITA DE SANT BALDIRI
Exterior. A dalt d’un turó, enmig de pins i en direcció a Bàscara, es troba l’ermita de Sant Baldiri, copatró de la parròquia. Dista uns dos quilòmetres del poble. Allà mateix hi havia també la casa de l’ermità. Cada any per la seva festa, el 20 de maig, s’hi celebrava un aplec popular.
Interior. Actualment es troba en un estat lamentable. Ja el 1908 amenaçava ruïna, per això la imatge del sant va ser traslladada a l’església parroquial. Les restes de la volta són reminiscències d’estil gòtic. En una porta hi ha la data “1709”, que revela una reforma realitzada en aquella època. La data més antiga que s’ha trobat és la de l’any 1639, en què en les visites pastorals es va fer constar que s’hi anava en romeria dues vegades l’any des de Galliners i que hi havia un sol altar ben adornat.
FESTES DEL POBLE
Les festes més importants del poble són les de Sant Julià i Santa Basilissa, el 7 de gener, patrons de la parròquia, i del copatró Sant Baldiri, el 20 de maig. Abans se celebraven amb molta esplendor i, després d’uns 20 anys de no celebrar-se, el 1993 i 1994 s’han reprès amb un nou entusiasme popular. Per la festa de Sant Baldiri, els veïns del poble i els seus familiars, després de l’Ofici Solemne en honor del sant, es reuneixen a l’ombra dels arbres de l’avinguda Viader per fer una arrossada de Festa Major en un clima festiu i de germanor.
LA PLAÇA
La Plaça es diferencia de moltes altres perquè és triangular i té pendent, com la majoria dels carrers del poble. Li donen relleu i bellesa els portals i finestres de pedra picada de les cases que l’emmarquen. La pavimentació dels carrers es va fer l’any 1988.
EL CAMPANAR
El Campanar és esvelt i gallard. Era coronat amb una espècie de piràmide formada per bigues de ferro que, abans de la revolució de 1936, sostenien una petita campana, la de l’ermita de Sant Baldiri, traslladada a la parròquia als voltants de l’any 1908. Aquesta campana i les dues que hi havia als finestrals, van ser despenjades per canons en esclatar l’esmentada revolució. La veu de les campanes representa la veu de Déu que ens crida a l’amor i a la pau. Ja seria hora que dels canons se’n fessin campanes…
Pedres de la façana barroca. El 24 de febrer de 1981 va caure un llamp al campanar i va causar importants desperfectes a tota la fàbrica: va malmetre el teulat i les bigues de ferro en forma de piràmide que havien sostingut una campana, va rebotre pedres sobre la volta de l’església, que la van foradar, i va destrossar la façana barroca. La reparació no es va realitzar per la via ràpida: es van refer el teulat i la façana, però moltes pedres de l’antiga estructura barroca no es van col·locar novament al seu lloc primitiu, sinó que es van retirar al peu del mur sud del temple. En alguna d’elles hi ha gravada la data de la construcció de la façana: “1780”. I a la llinda de la finestra de la sagristia hi consta “1777”. Després d’aquell fet, la façana i el campanar han quedat en la forma actual, bo i esperant el moment de refer la primitiva façana barroca.
Les campanes. El 15 d’agost de 1958 es van estrenar les dues campanes actuals fabricades a Jaén. A la grossa, li imposaren els noms de Maria, Juliana i Basilisa, pesa 209 kg i llavors va costar 26.000 pts. Porta les següents inscripcions: “Omnes simul cum Rectore, fuerunt mihi uno ore et ego sum omnibus”. (Tots a l’una amb el rector, m’han servit amb un sol cor i ara jo serveixo a tots) “Ubi aliae destructae fuerunt anno (1936), cum amore me posuerunt anno (1958) boni nati populi” (On les altres foren destruïdes (1936), amb amor m’han posat (1958) els bons fills del poble). Els noms de la petita són: Baldíria, Roser i Antònia, pesa 130 Kg i va costar 16.500 pts. La inscripció gravada diu “Gaudebo cum gaudentibus, flebo cum flentibus, et omnes voco ad pedes Matris et Jesu“. (M’alegraré amb els que s’alegrin, ploraré amb els que plorin, i crido a tots als peus de la Mare i de Jesús.)
CAN PIUA
Prop del mur meridional de l’església es pot contemplar un edifici que crida l’atenció per la seva amplitud i per la riquesa de materials amb què és construït: és Can Piua. Abans de 1982 en aquesta superfície hi havia dues cases, Can Piua i Cal Carreter, sense cap relleu especial; a partir d’aquella data el propietari, Josep M. Rosell, va construir l’actual edifici, ampli i confortable. Ressalta l’harmònica, combinació dels elements moderns amb els antics.
CAN PAGÈS
És un mas a la part alta del poble. A la llinda de tres finestres hi ha les inscripcions “1617”, “ANY 1758 PAGES” i “1760”. A la porta d’entrada, en un brancal, hi ha una data ”1771″ i a la llinda, “1855”. Són dates que expressen l’antiguitat de la casa i, al mateix temps, l’esforç dels amos per adaptar-la a les necessitats dels temps. És un edifici molt gran, situat en un lloc privilegiat, que reclama una acurada restauració.
Can Guiart és el mas més a prop de Can Pagès. A la llinda d’una finestra hi ha la data “1774”, a la d’una altra, la de “1807” i a la de la porta principal, la inscripció:” Dia 8 abril del año 1984 me fesit Joaquín Guiart”. Són referències que indiquen diverses etapes de la construcció de la casa.
CAL ROS O LA TORRE
Havia estat l’antic castell de Galliners que compartia la jurisdicció del poble amb els Rocaberti. Va ser el bressol de la família de Galliners que ocupà dignitats eclesiàstiques i militars durant els segles XII, XIII i XIV, emparentant amb il·lustres cases de les comarques de Girona.
Per recaure l’heretatge en pubilles, se succeïren en la força o castell de Galliners diferents llinatges: els Pava o Rech, d’Osor; els Desport, de Sant Iscle de Colltort i Caldes; els Castellet, cavallers de Maçanet de la Selva, etc., fins a la total desaparició dels Galliners i dels seus successors de la parròquia. En la seva arquietectura no s’hi conserven vestigis notables d’antiguitat ni símbols de noblesa. Abans era la torre relacionada amb la de Monells i la de Quarentella. Carrer avall es troba cal Ferrer. En una pedra del brancal d’una porta hi ha la següent inscripció: “Ioseph () me fecit 29 7bre 1677”. Que traduït diu: “Josep () em va fer el 29 de setembre de 1677”. De tota manera sembla que aquesta pedra no pertany a aquest lloc sinó a la llinda d’una finestra oberta en un altre indret. És l’antiga casa Vila, una de les principals del poble, a la qual corresponen les inscripcions que s’esmenten. Extingida la branca directa el segle XVI, continuà en la descendència d’un fadrí extern casat amb la pubilla, Caterina Viader, que va mantenir la casa i el cognom Vila fins a la seva desaparició de Galliners, a principis del segle passat.
CAN VIADER
Casa d’amples dimensions amb vestigis gòtics i d’antigues germandats i generós acolliment. Fins fa poc un vell xiprer assenyalava la seva hospitalitat i encara existeix la cambra dels aplegadors i pelegrins. Era una família molt antiga del poble, el seu nom pot remuntar-se a la Catalonia Romana, ja que “Viader” significa “veí de la via” i pel terme del poble discorria la important calçada romana que travessava la Baronia de Vilademuls. El decurs del temps absorbí per matrimoni, entre els seus respectius hereus, les cases Bofill i Teixidor, també de remota antiguitat en la parròquia. De la primera, en fou originari aquell Guillem Bofill de Galliners, cèlebre mestre d’obres que construí la nau gòtica de la catedral de Girona, única per la seva amplada. (Cal tenir present que en aquell temps no existia la cerrera d’arquitecte; els mestres d’obres eren els qui solien fer els projectes i els executaven.) La segona li aportà la Batllia hereditària del Castell de Galliners, que la casa Teixidor posseïa des de remots temps feudals. Actualment l’edifici s’ha convertit en masoveria.