És un poblet disseminat per la conca del torrent Remiol. Pertany a la baronia i al municipi de Vilademuls i a l’antic comtat de Besalú. Té 36 habitants (1993). (El 1975 en tenia 72, i el 1888 el seu cens era de 208).
Dista uns 10 km de Banyoles i s’hi arriba per una carretera asfaltada l’any 1992, que enllaça amb la que uneix Vilavenut amb Galliners. La cita més antiga que posseïm correspon a l’any 1017 i es troba en una butlla del papa Benet VIII, que l’anomena villa de Ollers, la grafia llatina era Ollariis, que és la traducció del català Ollers o Olers. Això fa pensar que el seu origen prové d’una indústria popular dedicada a la confecció d’olles. Alguns experts no troben aquesta raó prou convincent, perquè era un lloc allunyat de les vies de comunicació i no veuen que una tal indústria pogués tenir vida. La idea, però, no sembla tan descabellada, sobretot si tenim present que, avui dia, hi funciona també un petit taller de ceràmica. Les altres etimologies que es proposen, com la derivació de l’arrel celta OL combinada amb el sufix preromà ES, semblen encara menys convincents. Si fos així, però, el nom d’Ollers tindria el significat genèric del lloc aquós.
ESGLÉSIA PARROQUIAL
La primitiva església era romànica. Pel conjunt de l’obra i pels detalls, sembla que es va construir a la segona meitat del segle XI. Se’n conserven elements molt significatius, com les portes dovellades que la comunicaven amb la rectoria. La ferramenta, especialment el forrellat, pot datar-se entre els segles XII i XIII. Consta que l’any 1048 ja existien les esglésies de Sant Martí d’Ollers i de Santa Maria d’Espasens. Aquella va ser reformada; l’actual construcció correspon al segle XVIII. De fet, a la llinda de la porta d’entrada, s’hi pot llegir la següent inscripció: “ST. MARTI PREGAU PER NOSALTRES. PER PATRO TENIM A VOS. ESPERAM VOSTRES FAVORS. FOU POSADA LO DIE 20 DE AGOST DE 1754”. A sobre hi, ha una majòlica que representa Sant Martí partint la capa a un pobre, amb la inscripció: `REPRODUCCIO DEL PLAFO DE SANT MARTI D’OLLERS FETA PER Mª TERESA REBULL DE CAL PARENT. 1991 “. Fins a l’any 1991, l’estat de l’església i del cementiri contigu era d’un abandonament total i deporable. Els fidels, secundant la invitació del seu rector, van emprendre la tasca de restauració fins a deixar-ho en l’estat actual. La inscripció en una rajola col·locada al costat de la porta de l’església en dona fe: “En recordança dels restauradors de l’església i plaça d’Ollers: Mn. Josep M. Barcons i Vila i feligresos que hi contribuïren. 11.XI.1991”.
Al costat dret de la porta hi ha una gran pedra que serveix de banc. Duu la inscripció: “SANT SEBASTIA ME FECIT 1762”. Abans era la llinda de la porta d’entrada al cementiri. Va ser col·locada aquí l’any 1991 amb motiu de l’última restauració.
Interior. L’interior es trobava en una penosa descurança i en estat ruïnós. Les obres es van realitzar amb la generosa prestació dels fidels. En el decurs de la tasca es va tenir cura de fer relluir els elements antics que s’hi conservaven. En una fornícula del mur de la dreta hi ha una imatge barroca de la Marededéu del Roser d’uns 25 centímetres d’alçària. S’havia retirat amb motiu de la revolució de 1936, i va ser reposada el maig de 1993. En aquesta fornícula s’hi pot llegir la data “1619”. La imatge de Sant Martí que presideix l’església prové dels tallers d’imatgeria d’Olot i és posterior a l’any 1939. Sant Martí és el patró de la parròquia.
Pica baptismal. És un model gòtic molt freqüent en aquesta zona.
Rectoria. Al costat esquerre de l’església i enganxada amb ella hi ha la rectoria. Té elements romànics en concordança amb el primitiu temple. Aquí hi va viure durant 51 anys (1730-1781) l’insigne sacerdot i mestre mossèn Baldiri Reixach, nat a Bell-lloc d’Aro l’any 1703 i mort en aquesta rectoria el 1781. A l’església hi ha la tomba. Durant la seva estada a la parròquia es van fer les grans reformes al temple.
Escola de Mossèn Baldiri Reixach. Adossada a la rectoria hi ha una casa molt gran construïda per ser escola. Allà, mossèn Baldiri Reixach ensenyava els minyons de la parròquia. Durant l’exercici del seu magisteri va escriure el llibre de pedagogia que l’ha fet famós: “Instruccions per l’Ensenyança de minyons”, del qual es van fer sis edicions i dues traduccions, una al castellà i l’altra al francès. Una làpida recorda l’oculta labor d’aquell eminent pedagog que fou una legítima glòria del sacerdoci i del magisteri gironins. Diu així: EN AQUESTA CASA DURANT MITJA CENTÚRIA EN EL SEGLE XVIII MOSSÈN BALDIRI REIXACH MESTRE DE MINYONS FOU LLUM, EXEMPLE I GUIA. HONOR DE LA PÀTRIA.
PLAÇA DE JOAQUIM MERCADER
En arribar al poble, a l’esquerra, hi trobem la plaça dedicada, l’any 1992, a Joaquim Mercader, l’alcalde elegit per primera vegada en les eleccions de 1982 i que ininterrompudament ha mantingut el suport popular fins que va deixar de presentar-se a les eleccions del mes de maig de 1995. A més, des del 27 de setembre de 1993, ocupa el càrrec de president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany. Durant aquest període s’han fet notables millores en els pobles del municipi, entre elles la instal·lació d’aigua corrent, l’ampliació de la xarxa telefònica, l’arranjament i asfaltatge d’algunes carreteres, la construcció del poliesportiu de Vilamarí i de Vilafreser, la restauració de la Casa de la Vila, la reforma de l’enllumenat públic de Vilademuls, i d’altres.
CREU DE TERME
En un angle de la plaça de Joaquim Mercader s’aixeca la Creu de Terme d’estil renaixentista, a l’anvers de la qual hi ha esculpida la imatge de Jesús crucificat i al revers, la de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços. S’hi pot llegir la inscripció “SEBASTIÀ M 1602”. Abans era col·locada al peu del camí; és aquí des del 1991 per suggeriment de l’actual rector, mossèn Josep M. Barcons i Vila. No tots els elements de què consta són els primitius; alguns són posteriors.
CAN BRAMON, ABANS CAN PARDALA
És l’antiga casa Masó que fa conjunt amb l’església, la rectoria i l’escola. És una típica masia catalana, gran, amb estructures de pedra picada i finestres esculturades d’estil gòtic i renaixentista. La restauració és molt ben trobada.
CAL PARENT
És una masia ben restaurada pel defora. No hi he sabut veure cap data enlloc. Els elements bàsics semblen del segle XVI o anteriors. La portada principal és majestuosament dovellada, però és curiós que va ser construïda al davant d’una altra, d’arc rebaixat i separada d’ella per uns pocs centímetres. Abans eren dues cases; ara en formen una de sola i són del mateix propietari. Tot fa pensar que al voltant del nucli primitiu es van construir diverses dependències segons les necessitats que sorgien en el decurs del temps, com ha passat en tants altres casos.
ERMITA DE SANT SEBASTIÀ
Es troba al mig del bosc, sobre el marge esquerre de la carretera, a uns 200 m de l’església parroquial. Hom afirmaria que la seva construcció data de la segona meitat del segle XVIII, potser del temps en què mossèn Baldiri Reixach va ser rector de la parròquia (1730-1781). Antigament, hi havia un porxo abans de l’entrada; però va caure el teulat i no es va reconstruir. En els nostres dies apareix en estat l’abandonament. Cal dir, però, que el 10 de juny de 1995, un grup de joves de l’Associació juvenil “Va de 12” va estassar les bardisses i herbes que hi havia a l’entrada i al voltant, i ara es pot arribar fins a dintre l’edifici.
S’aguanten les parets i la volta, però no ha estat possible encara condicionar el seu interior d’una manera digna. Segons el testimoniatge de Joaquim Riera, nat a can Pardala d’Ollers el 2 de febrer de 1905 i ara resident a Vilamarí, quan era jove feia d’escolà i campaner de la parròquia, i els dissabtes del mes de maig, a les 6 del matí, pràcticament tots els fidels anaven en processó a l’ermita, on es celebrava una missa en honor del sant. L’esmentat testimoni assegura que almenys fins a l’any 1920 es van realitzar els al·ludits actes religiosos. En aquests indrets hi ha altres ermites dedicades a sant Sebastià i a sant Roc, que són dos sants advocats contra la pesta. Segons la senyora Rosa Puigdemont, resident a Foncoberta, encara l’any 1925 els fidels resaven la següent oració: “Sant Roc i sant Sebastià/ guardeu-nos de fam i de guerra,/ de pestes i malalties/ i de cap mal lleig. Amén”. És que els termes de Vilademuls i de les seves rodalies van ser zones especialment afectades per aquest flagell, sobretot durant els segles XIV i XVII, i moltes persones van acudir a aquells sants perquè els deslliuressin de la plaga que assotava els pobles.
CAN MOTAS I ALTRES MASIES
Can Motas és l’antiga casa Llovet d’Ollers, que fou ennoblida pel rei Pere III el Cerimoniós o del Punyalet (13191387). Cases d’anomenada foren també la de can Soler, can Gimbernat del Puig i Gimbernat del Clot, can Sarquella (antiga propietària de can Masó) i can Vilar en el veïnat medieval d’Orarols. Al poble hi ha altres masies escampades, unes deshabitades i en estat ruïnós, d’altres habitades i algunes fins i tot ben restaurades. No s’hi poden apreciar símptomes de gran antiguitat. Hom les dataria de la segona meitat del segle XVIII, més o menys contemporànies de la construcció de l’església actual; algunes són més recents, com ca l’Alzina on figura la data de 1805. En general totes han estat engrandides i reformades en el decurs dels anys, segons les necessitats de cada moment. Can Motas, per exemple, ofereix l’aspecte d’una gran masia compacta; fruit d’una sèrie d’edificis juxtaposats (granges, porxos, tallers, magatzems, etc.) al voltant del nucli primitiu ben restaurat i habitat per la família. En cap d’aquestes cases no hi falten gossos que saben complir bé el seu “deure” davant la presència de forasters.