És un poblet situat al sud de Sant Esteve de Guialbes. El seu nom ens recorda el fruit de les oliveres que amb tanta abundància es cultivaven en aquesta zona. Moltes famílies es feien l’oli en el seu trull i és fàcil veure piques en desús al pati de moltes cases. Pertany al municipi, però no a la baronia, de Vilademuls; la seva població és de 22 habitants (1993). (El 1975 en tenia 36), dista uns 18 km de Girona i està a 135 metres sobre el nivell del mar.
ESGLÉSIA PARROQUIAL
Façana. El segle XII ja hi havia una església que era la d’un priorat de canonges augustinians fundat el 1197 amb el consentiment del bisbe de Girona, Gausfred de Medinyà. La comunitat de canonges era reduïda i les possessions es limitaven a finques de la immediata rodalia i d’algun punt una mica més apartat. Amb la pesta bubònica de l’any 1348 van morir tots els membres de la comunitat llevat d’un. El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar el monestir, que el 1606 passà a dependre de la canònica de la Seu gironina. Després de moltes vicissituds, l’església va ser reparada l’any 1669, i reedificada en estil barroc i sense detalls ornamentals la primera meitat del segle XVIII (1726 – 1732). L’any 1835, en virtut de la llei de desamortització, les seves propietats foren expropiades i subhastades per l’Estat.
Porta tapiada. Els murs més antics són el de tramuntana i de ponent que semblen una pervivència de la primitiva església romànica. En el mur de ponent hi ha una porta tapiada d’arc simple, visible, en part, a l’interior. Potser correspon a una construcció del segle XII o anterior.
Interior. L’actual edifici correspon a la mateixa època que la façana: primera meitat del segle XVIII. No ofereix un interès arquitectònic especial. La primera restauració es va realitzar l’any 1966, essent rector Mn. Martí Vergés. La segona restauració és de l’agost-setembre de l’any 1994: per suggeriment dels fidels del poble i amb la seva prestació voluntària es va treure l’argamassa de les parets de la nau, es va millorar l’aspecte del presbiteri i es va pintar el sostre. El Bisbat es va fer càrrec de la instal·lació de l’aigua al cementiri i a la sagristia.
Urna Sepulcral. En el mateix pany de paret hi ha l’urna sepulcral de P. R., batlle de Vilademuls, senyor de la torre de Monell. Conté una inscripció que diu: “HIC IACET P( )R BAJULUS VILLEMULORUM BONE MEMORIE CONDAM: QUI OBIIT ANNO DNI M CCXC VII DIE IN TITULATA XI KLS AUGUSTI CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE. PATER NOSTER”. Que traduït diu així: “Aquí descansa P( )R Batlle de Vilademuls de bon record en el seu temps, el qual va morir l’any del Senyor 1297, el dia anomenat 22 de juliol, l’ànima del qual descansi en pau: Pare nostre.” Hi ha un escut a cada costat que corresponen a la família de Monell de Vilademuls.
La mare de Déu d’Olives. És la patrona del poble. Es troba a la capella lateral del presbiteri. La representa una bellíssima imatge d’alabastre policromat, asseguda en un tro, sostenint el Nen amb el braç esquerre i, amb la mà dreta, un objecte perdut. El Nen beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta la bola del món. Pertany a la primera meitat del segle XIV. L’any 1936 va ser bàrbarament mutilada i abandonada al mig del cementiri. Tres anys després, acabada la guerra, els fidels van recuperar bona part dels elements trossejats i van reconstruir la imatge. El braç dret, però, no es va trobar i l’actual és de fusta.
Pica de l’aigua beneita. Amida 28 x 38 cm. És una peça petita, monolítica, de pedra calcària, tallada en forma de copa ovoide i sense peu. A la cara externa hi ha tres figures en baix relleu molt pla. El conjunt és format per un orant que té a cada costat una testa humana. L’extrema simplicitat i rudesa d’aquest relleu han fet proposar una datació molt reculada, d’època pre-romànica. De totes maneres, el caire popular i l’extrema tosquedat no han pas d’indicar forçosament una gran antiguitat. Quant a la datació concreta, es fa difícil apuntar una hipòtesi per a aquest tipus d’obres, ja que abraça un període molt ampli. Abans era a l’entrada del temple, mig encastada a la paret, més tard va ser col.locada al presbiteri i en l’última restauració es va posar al fons de la nau.
Angel d’alabastre. Al mur de la porta de la sagristia hi ha un àngel d’alabastre, mutilat, que, com la Marededéu, pertany al segle XIV.
Rectoria. Adossada al mur occidental del temple hi ha la rectoria, que antigament havia estat la casa dels canonges que servien l’església. Des de l’any 1971 no pertany al Bisbat. La data “1732” gravada a la llinda d’una finestra ens recorda l’època de la seva restauració.
El campanar. El campanar és molt semblant al dels pobles veïns i se’l pot considerar de la mateixa època de l’església: segle XVIII. Hi ha una sola campana, que serveix per convocar cada setmana els fidels a la santa Missa.
CAN FONT
Era una casa de pagès situada al costat nord de l’església i separada d’ella. A la llinda d’una finestra hi ha la data “1652”. Recentment, ha estat restaurada i presenta un aspecte distingit i agradable.
CAN GENOVER
És l’antiga casa Martí que, per casament, es va ajuntar amb la casa Marimon i ambdues van passar més tard a la família de Puig Marcillo de Girona. A la llinda de la porta forana s’hi pot llegir la següent inscripció: “1784 JOSEPH MARTI ME FESIT”, A sobre hi ha una pedra amb una inscripció hebrea de l’any 1405 que fa referència a una sepultura. És un nou testimoni de la presència de jueus en aquesta zona en temps passats.
CAN LLEAL
És una casa pairal molt antiga. S’hi guarden pergamins dels segles XI i XII. L’estructura exterior actual es podria datar dels segles XVI-XVII. De fet, a la llinda d’una finestra de la part septentrional s’hi pot apreciar l’anagrama de Jesús i la data 1623: ’16 1HS 23 “. L’aspecte que ofereix és fruit de la restauració realitzada el 1986. Llavors es va enjardinar el davant, es va eliminar un mòdul d’edifici que desfigurava la majestuosa porta principal i s’obrí una finestra tapiada amb llinda lobulada. Les diverses peces del trull que ornamenten el jardí són un testimoni més que en aquesta zona abundaven les olives i l’oli. El conjunt de la façana respira equilibri, acolliment i serenor.
ERMITA DE SANT MER
Sant Mer és un personatge d’origen narbonès. Fou monjo i abat del monestir de Banyoles. Cansat de les multituds que acudien a ell pels nombrosos miracles que obrava, es va retirar a la solitud on hi ha edificada l’ermita de Sant Mer. Va morir en aquest lloc el 827. El segle XIII ja hi havia una petita església romànica; més tard, el segle XVII (a la llinda d’una porta lateral hi ha gravada la data 1633) es va construir l’actual ermita, perquè l’antiga capella no podia acollir la multitud de devots que visitaven el Sant. Consta que l’any 1627 Ramon Xammar i Sampsó, senyor de Sant Esteve, es va interessar en la construcció d’aquesta ermita. Recentment, l’any 1989, va ser restaurada pels fidels de Sant Esteve de Guialbes, Olives, Vilamarí i altres pobles veïns amb el suport de la Generalitat de Catalunya, essent rector el doctor Josep M.Jordà.
És famós l’aplec anual que se celebra en honor de sant Mer el diumenge després del 27 de gener. Un any en què les condicions atmosfèriques hi acompanyin, fàcilment s’hi reuneixen al voltant de 10.000 persones. A més de participar en la missa de campanya, els fidels entren a l’ermita a venerar el sant, ballen sardanes al prat i fan un dinar de germanor per colles i pobles.
CAPELLA DE SANTA CÀNDIA
Santa Càndia era la mare de sant Mer. La llegenda conta que Càndia volia estar amb el seu fill; però el fill desitjava estar sol. Es van posar d’acord en el fet que llançarien un bastó, i on caigués allà s’instal·laria la mare. Segons l’historiador mossèn Constans el segle XIII en aquell lloc hi havia una capella en honor de santa Càndia a prop de l’actual masia can Bosch de Farga. Però l’any 1910 ja era en ruïnes i ara